Articles i Entrevistes

Entrevista a LAIA ORTIZ per Sergi Picazo a Crític

Els interessos polítics del tramvia

“No s’entén aquest manifest si no és per interessos polítics partidistes, segurament l’aprovació dels pressupostos i les negociacions per incorporar altres grups al govern municipal són al darrera d’aquesta estratègia”, assegura el membre de l’eix d’ecologia de Barcelona en Comú

Els darrers mesos s’ha parlat força de la unió dels dos trams del tramvia, una proposta present al programa de Barcelona en Comú per millorar la mobilitat i disminuir la contaminació atmosfèrica a la ciutat. Des de l’Ajuntament s’ha treballat força en el tema, aconseguint el suport explícit de Artur Mas primer, i delpresident Puigdemont després. Aquests suports són força transcendents,   tenint en compte que CiU tradicionalment s’ha posicionat en contra d’aquesta solució.

I vet ací que tota la oposició municipal tret de la CUP,   a qui no van convidar, ha signat un manifest en el que demanen rigor a l’alcaldessa, posant en dubte el cost del projecte i prioritzant la línia 10 del metro i el bus elèctric. Al   manifest es «reafirma la necessitat d’unir els dos tramvies però cal estudiar i avaluar totes les alternatives possibles, incloent també l’opció del bus elèctric.» També remarquen la manca de consens, tot i l’acord entre los dues principals administracions.

De la roda de premsa de presentació del manifest destaca una intervenció d’Alfred Bosch, d’ERC: «Posem el metro per davant de tot. No hi haurà pressupostos si no hi ha metro». El cas és que la línia 10 és el primer punt de l’acord (que inclou el tramvia) al que van arribar l’alcaldessa i el president de la Generalitat, i per tant provoca cert estupor aquesta justificació.   La realitat és que els dos projectes són prioritaris i es volen dur a terme. No es tracta d’un o l’altre.

L’altre argument, i crec que el rerefons d’aquesta escenificació, és que el partits de la oposició sumen 27 regidors/es per 11 del govern. Òbviament no els agrada que l’Ajuntament prengui la iniciativa, i ni tant sols esperen a veure el resultat dels diferents informes encarregats i que s’han de publicar en breu, per llençar-se a la càrrega.

Però és només això el que els amoïna? Els arguments econòmics i tècnics que presenten no s’aguanten per enlloc. El cost d’un km de tramvia (i estem parlant de fer-ne 3,5km) és molt més baix que el cost d’un km de metro, tal com diu un dels informes, el de la Plataforma pel Transport Públic, presentat el novembre passat, on també s’afirma que el projecte suposa estalviar 2 milions a l’any en despeses d’explotació. La capacitat de transport d’un tramvia triplica la del bus, presenta major freqüència de pas, i com que no ha de compartir carril amb taxis ni busos la velocitat mitjana és constant, fet que potencialment millora la mobilitat dels usuaris.

Tampoc, com alguns argumenten, es pretén eliminar del tot els busos, sinó que es tracta de reubicar-los dins la xarxa ortogonal i per tant no hi ha pèrdua de llocs de treball. A més el projecte significa unir amb una sola infrastructura 9 municipis de l’AMB, des de Badalona a Sant Just Desvern. El consum d’energia és un altre factor cabdal. El baix fregament de roda i rail fa que els consums siguin menors que el del bus elèctric. I per suposat, la combinació de la reducció de busos i vehicles privats per la Diagonal que s’espera es produeixi, reduiria molt les emissions de gasos contaminats, col·laborant a reduir la contaminació atmosfèrica i les 3500 morts l’any (unes 10 al dia, poca broma) que es produeixen a l’AMB per causa de la contaminació.

Per tant no s’entén aquest manifest si no és per interessos polítics partidistes. Segurament l’aprovació dels pressupostos, tal i com es desprén de la declaració del Sr Bosch,  i les negociacions per incorporar altres grups al govern municipal són al darrera d’aquesta estratègia, que un cop més prioritza els interessos particularas als interessos comuns. Per tant caldria demanar als partits signants el mateix rigor i responsabilitat que ells demanen a l’alcaldessa, doncs aquí ens hi juguem la salut i el benestar de tota la ciutadania.

Cinc canvis reals que ha fet Barcelona en Comú en vuit mesos

L'alcaldessa Ada Colau, amb les regidores Janet Sanz, Laia Ortiz i Jaume Asens / AJUNTAMENT DE BARCELONA

Situem les reflexions d’aquest article entorn d’un interrogant que explicitem: responen fins ara les pràctiques de govern de Barcelona en Comú(Bcomú) al mandat ciutadà de canvi expressat a les eleccions del 24 de maig? Intentem bastir també un contrapunt respecte del suggerent article que el periodista Sergi Picazo va publicar a CRÍTIC fa uns dies titulat “Cinc crítiques que es podrien fer des de l’esquerra al govern de Barcelona en Comú”.

Creiem que formular la pregunta inicial és rellevant, i sabem que contestar-la amb rigor no és senzill. La resposta és complexa per molts motius. Dos, indefugibles: d’una banda ha passat poc temps, i el projecte de canvi s’orienta a construir un cicle d’hegemonia d’ona llarga; d’altra banda a Barcelona –com a totes les ciutats- impacten dinàmiques que estan més enllà de la capacitat d’incidència del govern municipal. Tot i així, cap d’aquestes apreciacions no invalida la pregunta, ni menys encara la necessitat d’explorar-ne respostes. Tota pràctica política –per limitada que pugui semblar- incorpora un entramat de valors: o apunta a la transformació a pesar de les contradiccions que puguin sorgir o reprodueix l’esquema dominant. El govern municipal de Barcelona, d’altra banda, té prou capacitat per activar polítiques i recursos amb impacte real sobre els principals vessants de la realitat social i urbana.

A partir d’aquestes premisses, ens atrevim a formular i defensar un plantejament: l’acció de govern de Bcomú està ja generant dinàmiques de canvi real, de construcció col·lectiva del bé comú, coherents amb els valors i les aspiracions del 24 de maig. Amb dificultats i reptes pendents, i tant. Sobretot perquè la política municipal s’escriu amb la mateixa gramàtica que la vida: amb lluita i generositat, també amb dubtes i errors; i sí, també amb contradiccions. Què ens porta, tanmateix, a formular la tesi del canvi real en marxa? Dos tipus de consideracions. La primera té a veure amb les polítiques públiques. Una estratègia de govern que està ja produint canvis en cinc dimensions clau. La segona té a veure amb elements de caràcter més transversal: la posició activa de l’Ajuntament, més enllà del seu radi d’acció, en qüestions estratègiques de model social; l’aposta per fer de les institucions palanques d’empoderament democràtic de la ciutadania; i l’establiment d’unes relacions amb el teixit i els moviments socials basades en l’articulació d’autonomia i respecte; d’exigències i complicitats. Anem a pams.

Considerem en primer lloc els cinc eixos on les polítiques públiques estan desencadenant lògiques de canvi real.

1. De la fractura social al combat contra les desigualtats

L’efecte combinat de la crisi i l’austeritat injusta ha provocat a Barcelona una dinàmica de polarització social i urbana, de vulneració de la dignitat i els drets bàsics de les persones. El govern de Bcomú ha situat les polítiques de rescat ciutadà com a prioritat màxima, des del minut zero. Tres exemples. El pla d’accions contra la pobresa i les desigualtats, aprovat al primer plenari ordinari del mandat, orientat a fer front a l’emergència social des d’una perspectiva de garantia de drets, i enfortit per la decisió de reorientar 102 milions d’euros de superàvit a polítiques socials i inversions de proximitat. L’estratègia contra la pobresa energètica, que suposa un salt qualitatiu respecte de tota actuació precedent: el treball amb les companyies per la coresponsabilitat en el deute de les famílies vulnerables, la unitat per desplegar la ILP, els 4 punts d’atenció que impulsen l’empoderament personal, i la transició energètica via rehabilitació i creació directa d’ocupació.

Finalment, el govern de Bcomú ha decidit evidenciar l’exclusió allà on el govern de CiU havia decidit amagar-la: el baròmetre d’infància i la diagnosi del sensellarisme. Evidenciar els rostres del dolor per generar polítiques d’inclusió: l’increment del 50% de recursos per garantir la seguretat alimentària; la pràctica de donar veu a les persones sense llar com a protagonistes de les seves pròpies estratègies d’inclusió residencial. Exemples tots ells del combat contra la pobresa i les desigualtats des d’una lògica de canvi de model.

2. Del neoliberalisme urbà a la governança de l’economia

Barcelona havia esdevingut, els darrers anys, una plataforma d’aterratge del capital financer vinculat a la bombolla turística, comercial i del luxe: dels megaiots del Port Vell, a l’escalada d’allotjaments turístics, passant per la desregulació d’horaris feta d’esquenes al comerç dels barris. No és fàcil revertir aquesta lògica. No és possible fer-ho d’un dia per l’altre. Però el govern de BComú ha començat a desplegar amb força el canvi cap a un model democràtic i plural d’economia urbana. Tres nous exemples. L’impuls a les economies cooperativa, social i comunitària amb el pla de suport a l’emprenedoria col·lectiva, la formació i l’ocupació estable. La nova regulació d’horaris comercials que incorpora el doble valor de l’acord de tots els agents, també els sindicals, i d’una reducció a la meitat d’obertura en festius, que esdevé clau en la defensa del comerç de barri. I la nova governança democràtica del turisme que assenta les bases per posar fi al desgovern, amb l’eina de la suspensió temporal de llicències i amb l’elaboració participativa del PEUAT (el nou pla d’ordenació d’allotjaments turístics) que proposa consolidar lògiques de decreixement en les àrees més pressionades. No és poca cosa. Mai s’havia fet. Són polítiques que apunten a nou model: a una economia connectada a la lògica cooperativa i solidària, al compromís amb l’ocupació i cercant un encaix sostenible entre els barris i el turisme.

3. De l’especulació urbanística al dret a la ciutat

El govern municipal de CiU s’havia emparat en la crisi per impulsar un gir mercantilitzador en les polítiques urbanes, i de renúncia de les polítiques ambientals. Un urbanisme sovint capturat pels lobbies i per la generació de plusvàlues sense cap connexió amb el benestar veïnal; una caiguda dràstica de la inversió en habitatge social; i una mobilitat subordinada al domini del cotxe privat, i de l’espai viari sobre el ciutadà. Avançar cap a un model urbà del bé comú, cap a la reconstrucció del dret a la ciutat és també un objectiu complex. Tot i així el gir és ben tangible. El govern de BComú no només ha frenat ‘pelotazos’ urbanístics paradigmàtics (no hi haurà torre d’alçada de 100 metres amb hotel de luxe al Deutsche Bank); sinó que ha forjat les condicions normatives per prevenir-los (el protocol contra l’aprovació de projectes urbanístics per silenci administratiu).

El dret a l’habitatge s’ha situat en el cor de les polítiques urbanes; i el pla contra l’emergència habitacional en el cor de les polítiques d’habitatge: s’ha constituït la UCER (unitat contra l’exclusió residencial) com a equip de prevenció de desnonaments (180 desnonaments aturats en 8 mesos només a Nou Barris); el govern ha assolit en 8 mesos la cessió de 455 pisos buits de bancs (per 33 de CiU en 4 anys); i s’ha activat el programa de lloguer social amb inversió per a la construcció de 2.161 habitatges. Finalment, hi haurà tramvia per la Diagonal: un projecte necessari per a la vertebració de la mobilitat sostenible a escala metropolitana i indispensable per una ciutat saludable amb aire de qualitat. I sobretot, una actuació emblemàtica de canvi de model urbà. El dret a la ciutat es va forjant dia a dia.

4. De la ciutat aparador a la Barcelona dels barris

El 2015 Barcelona era una ciutat amb una dinàmica creixent de segregació territorial: els barris més fràgils s’havien empobrit; els més rics no havien deixat d’acumular renda. En aquest context, el govern municipal de CiU prenia decisions que ampliaven la fractura urbana: desatenia els barris vulnerables i invertia a les avingudes benestants. Encara que pugui semblar mentida: Trias paralitzava l’aplicació de la llei de barris mentre destinava milions d’euros a fer del Passeig de Gràcia una via premium. Era l’aparador urbà: la Barcelona-marca que havia de lluir espais de riquesa per esprémer oportunitats de negoci. Ja no queda ni rastre d’aquestes polítiques d’injustícia espacial. Les del govern de Bcomú van perfilant, en canvi, un rastre d’equitat urbana, d’aposta prioritària pels carrers i els barris oblidats. No són paraules. El projecte de pacificació de la Meridiana agafa el relleu del Passeig de Gràcia; la dignificació obrera de Pere IV succeeix a l’arranjament cosmètic de l’upper Diagonal.

I emergeix, sobretot, una doble aposta estratègica: el Pla de Barris, amb una inversió inicial de 150 milions d’euros a l’àrea de llevant, Ciutat Vella, zones de muntanya i La Marina; i l’operació integrada sobre l’Eix Besòs, projecte d’equitat metropolitana arrelat en la cooperació intermunicipal, i amb una forta dimensió d’innovació social i activació d’economies comunitàries.

I sí, a Barcelona hi ha 18 barris on la vulnerabilitat econòmica es tradueix en problemes de salut. Lluny d’amagar-ho, el govern ha activat un observatori de les desigualtats en salut i un programa de salut als barris. Avui es governen districtes complexos com Ciutat Vella o Nou Barris (en clar conflicte en el darrer mandat) des de la proximitat i la rendició de comptes. La Barcelona dels barris erigeix una altra dimensió constitutiva del canvi real, del procés de construcció col·lectiva de la justícia urbana.

5. De les privatitzacions a la defensa del comú

La defensa del comú, finalment, té a veure amb les polítiques que van posant fi i revertint les lògiques de privatització d’espais, de serveis i d’equipaments de la ciutat neoliberal. Començant per la recuperació ciutadana de voreres i places: per Nadal la plaça Catalunya ha deixat de ser una enorme i insostenible pista de gel de pagament, per passar a ser un espai ciutadà de lleure i consum responsable. L’ordenança de terrasses s’està redefinint per mitjà d’un procés participatiu amb veu ciutadana (i no només mercantil), mentre les ordenacions singulars s’acorden amb el veïnat, per tal de preservar els usos comunitaris (carrers Blai i Blesa del Poblesec).

El patrimoni es preserva de la voracitat privada (Torre Garcini), i s’obre amb complicitat i sense conflictes a la gestió cívica (l’Harmonia, Can Parellada, la Bòbila…). Per últim, el govern de BComú fa efectiu el compromís amb la gestió directa i la remunicipalització de les escoles bressol privatitzades en l’anterior mandat malgrat les dificultats de l’ARSAL. Es restableix així el criteri de xarxa pública única en un servei municipal d’escoles bressol que va ser defensat per la comunitat educativa com a un veritable comú urbà.

***

La plaça Catalunya, plena d'activistes durant el 15-M / JORDI BORRÀS

Hem repassat les cinc dimensions del canvi real en marxa a Barcelona. N’hi poden haver d’altres. Es pot debatre la intensitat de les transformacions iniciades fins ara, així com la seva pròpia solidesa. Segur que és possible anar més enllà i més al fons. Però en cap cas es tracta, al nostre entendre, de canvis menors: són estratègies que responen als anhels de justícia expressats el 24M.

Val la pena ara repassar els elements més transversals: la batalla de l’agenda i els marcs; els processos d’empoderament ciutadà; i els nous codis de relació amb els moviments socials.

Som encara lluny de construir una nova hegemonia. Però Bcomú ha canviat l’agenda i el relat a la ciutat. Va fer-ho en campanya i ho fa des del govern: avui les injustícies i desigualtats que travessen Barcelona, i les asimetries de poder que les causen, se situen com un dels eixos vertebradors de l’agenda política. I més enllà, el govern de la ciutat ha impulsat el debat i l’acció contra la reobertura del CIE; les campanyes contra la violència masclista; ha situat Barcelona al cor de la xarxa europea d’acollida, amb el programa de ciutat refugi, i amb una estructura estable d’atenció i suport a les persones refugiades. No es tracta de política de gestos; es tracta de polititzar les injustícies, de dotar de relat i significat col·lectiu cada actuació municipal. Denunciar el TTIP, retirar les demandes contra els activistes, o reconèixer els valors republicans a l’espai públic són accions que ens parlen d’igualtat, llibertat i fraternitat. BComú ha de governar per a tothom i per tota la ciutat, però ho fa des de la construcció d’una agenda i un relat amb forta càrrega de valors. Amb voluntat de crear hegemonia cultural i política.

El repte de forjar-la necessita temps. Però requereix, sobretot, d’empoderament personal i col.lectiu, convertir les persones que participen a Barcelona en Comú en agents del canvi: activistes del relat i protagonistes de les transformacions. Requereix una organització oberta, arrelada, capaç de connectar amb el que passa a la ciutat, sense apriorismes, amb intuïció i creativitat. No hi ha tampoc construcció col·lectiva del projecte sense processos de coproducció política. I això vol dir l’obertura democràtica del govern, l’apropiació social de les seves accions; i vol dir també pràctiques comunitàries constructores de drets i de política quotidiana. En definitiva, BComú sap que no es tracta de fer polítiques al servei de la gent, sinó amb la gent. Que les dimensions del canvi real només podran seguir avançant amb una organització forta i democràtica; i amb espais d’ampli protagonisme ciutadà. Fàcil de dir, complicat de fer.

I cal també anar definint les interaccions amb els moviments socials, amb els subjectes de l’acció col·lectiva crítica. Sergi Picazo ens interroga, a l’article esmentat, sobre quina ha de ser la lògica de relació entre el govern de BComú i aquests moviments socials. Pregunta molt rellevant. Les respostes semblen posar l’èmfasi en el model de la pressió. D’acord, però només en part. No és suficient. És ben clar que Barcelona no és ni serà una illa; que seguirà expressant dinàmiques capitalistes -i altres dimensions de dominació- i que per això els moviments socials han de seguir erigint accions de denúncia, i de pressió sobre el govern de BComú. Però al costat d’això serà també necessari declinar el suport i la complicitat. Caldrà obrir-se a dinàmiques de construcció compartida del comú.

Siguem conscients que la batalla de Barcelona tot just ha començat, es governa l’Ajuntament però no es té el poder: caldran debats i aprenentatges serens. Són necessaris moviments socials que pressionin per fer avançar canvis reals, sí. I cal bastir dinàmiques de suport al govern de BComú per fer possible els canvis, també. Tenim avui a Barcelona una correlació de forces que permet impulsar aspiracions de transformació social, un escenari sense precedents des dels primers ajuntaments democràtics. Una oportunitat preciosa. Serà responsabilitat de tots i totes no desaprofitar-la. Hi ha raons sòlides per l’esperança.

David Cid és el Coordinador d’ICV a Barcelona i Ricard Gomà és exregidor d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Barcelona.

20 de desembre

Alberto  Aquilué

10295004_1638100546450330_3968494150946934140_o.jpgAvui és 20 de desembre, però ja falta ben poc perquè sigui 21. Un munt d’apoderats i apoderades d’En Comú Podem ens hem aplegat al local de Pons i Gallarza per a compartir les impressions de la jornada en un ambient distès i informal. I per brindar, clar que sí, també per brindar.

La campanya ha estat intensa, motivadora, hem fet feina de valent. De fet, el dia 18 sortíem quatre grups ben nombrosos d’aquest mateix local a fer l’encartellada final. Però és que els dies anteriors hem sortit a encartellar, hem fet “metrades” (repartiment d’informació a les “boques” del metro), hem fet pancartes cassolanes, hem fet xerrades i debats i fins i tot hem fet performances que han quedat enregistrades en video per la posteritat.

I el 20 ens hem aixecat ben d’hora, com deia en Guardiola, per anar als col·legis electorals a supervisar la jornada, per ser-hi ben presents, per mostrar a la ciutadania que molta gent molt petita ja estem fent coses extraordinàries a la ciutat de Barcelona i ara les volem fer també a tot l’estat espanyol.

A les 20 h s’han tancat els col·legis i ha començat el recompte de paperetes al Congrés dels Diputats. Només per veure la pila de les “nostres” paperetes i les cares dels apoderats i apoderades del PP, de Ciutadans, de Democràcia i Llibertat, … ja era prou motiu d’alegria continguda. El recompte és lent i desesperant. Més encara quan les notícies per whatsapp i d’altres xarxes són tan optimistas. Però encara falta el recompte del Senat, encara més lent i desesperant. Menys mal que ens esperen els companys i companyes per a celebrar-ho totes juntes.

Avui és 20 de desembre, però ja falta poc perquè sigui 21. Ja res será igual. Hem fet història. Aquesta gent petita que està fent coses extraordinàries ha demostrat un altre cop que si es vol es pot.

Joan Subirats: “Podem i En Comú demostren que les velles formes de l’esquerra ja no funcionen”

  • ENTREVISTA de CRÍTIC  Sergi Picazo / @sergipicazo
  • dimarts , 22 desembre 2015

Foto: XAVI HERRERO

Joan Subirats és catedràtic de ciència política de la UAB i de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP). Subirats (Barcelona, 1951) és un dels referents intel·lectuals del món d’Els Comuns, des d’ICV fins a sectors de l’esquerra radical. Actualment és un dels 40 membres de la coordinadora de Barcelona en Comú. La seva última investigació se centra en el canvi generacional, les noves tecnologies i l’activisme polític. El títol és contundent: ‘Ya nada será lo mismo. Los efectos del cambio tecnológico en la política, los partidos y el activismo juvenil’. El professor Subirats analitza en aquesta entrevista amb CRÍTIC les eleccions del 20-D, el fenomen de Podem i el futur del procés sobiranista a Catalunya.

“El que ha passat aquest 20-D és que hi ha hagut un reforçament del sobiranisme i un bloqueig de l’independentisme”

El dibuix de les eleccions del 20-D és incert, fosc i complex. La majoria de gent estem perduts. Què carai ha passat en aquestes eleccions?

Tres idees clau.

Una de les preguntes que estaven en marxa era: s’ha acabat o no el bipartidisme? S’està acabant, però menys del que imaginàvem. El PP i el PSOE segueixen essent en primers llocs, però han baixat molt.

Els factors d’edat i urbà sí han influït en contra del bipartidisme. De 45 anys en avall i a les grans ciutats, Podem ha passat clarament per sobre del PSOE com a partit alternatiu al PP. Podem supera el PSOE a les 10 ciutats més poblades excepte Sevilla i Màlaga i ha superat el PSOE en una desena de províncies. El canvi s’ha matisat perquè Ciutadans no ha exercit amb el PP el mateix rol que Podem amb el PSOE. El partit de Rajoy és referència per a la gent gran i resisteix bé en sectors conservadors de les grans ciutats.

I la tercera idea clau: a les comunitats autònomes on hi ha bilingüisme o diferències nacional i culturals. Podem supera el PSOE. A Catalunya, al País Valencià, a Galícia, al País Basc, Navarra i a les Illes creix fort el partit que donava suport al referèndum.

Allò nou no acaba de néixer, allò vell no acaba de morir i atenció a l’interregne perquè apareixen els monstres. Sembla entreveure’s un principi de canvi d’hegemonia. Però no s’acaba de dibuixar de forma clara.  Els partits emergents han aparegut sobre el tauler polític, però no l’han trencat. Avui, 12,7 milions d’espanyols encara voten el PP i el PSOE.

Ramoneda explicava en un article aquests dies que “el 2015 potser s’assemblarà més al 1993 (victòria pòstuma del PSOE i preludi del canvi) que al 1996 (victòria del PP i canvi)”. El 1993 ja hi havia senyals d’un canvi que estava per arribar. És molt similar a ara. Crisi econòmica, gent jove que canvia el vot, apareixen actors socials més informats i amb menys por de les incerteses… i aleshores es va produir el canvi. El 1993, allò vell va resistir amb força, però allò emergent ja es veia. Podem ha tingut una arrencada notable com a proposta de canvi de futur.

Foto: XAVI HERRERO

“A partir del 2007 es van veient petits elements de trencament amb un règim que venia pràcticament intacte des de la Transició”

Parlem, doncs, del fenomen Podem – En Comú Podem. Per què, com i on creix?

Hem d’anar una mica lluny. Cal agafar el cicle polític llarg: primer, el cicle 2007-2014 —pre-Podem—, i després del juny de 2014 —amb Podem. A partir del 2007 es van veient petits elements de trencament amb un règim que venia pràcticament intacte des de la Transició i, en línies generals, que venien de l’esquema de l’Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. La crisi econòmica que comença als Estats Units el 2007 acaba de trencar els equilibris socials i polítics, que ja anaven trencant-se des de Reagan i Thatcher als anys vuitanta. Fins on és possible mantenir la idea d’un Estat nació i un mercat nacional per mantenir un cert equilibri entre classes socials quan som en fase avançada de l’economia globalitzada i desregulada? El poder econòmic té una capacitat d’influència com mai sobre els estats. El moviment antiglobalització és dels primers moviments que expressen aquest descontentament. La crisi ve acompanyada d’altres processos de canvi: la revolució tecnològica i l’auge dels moviments socials. Per exemple, V de Vivienda, el moviment contra la “ley Sinde” i, després la PAH, que posen en evidència el problema de l’habitatge a Espanya abans del 2009. L’ocupació de places el 15-M del 2011 acaba de completar el quadre. Podem i En Comú són l’expressió clara del fet que les velles formes de l’esquerra ja no funcionen per pensar en les propostes alternatives al sistema i que cal crear nous formats d’acció política vinculats amb els nous eixos de conflicte.

És a dir… allò que va començar com guspires el 2007-08 es converteix en l’auge dels Comuns i de Podem el 2015?

Aquest conjunt d’elements fa que avui Podem i les confluències creades siguin el que són. Una clau és que l’onada de protestes socials al carrer va arribar al seu límit el 2013. La xifra de manifestacions comença a baixar aleshores. Les institucions resisteixen durament a les pressions. El poder, simbolitzat en una frase d’Esperanza Aguirre, diu que, si els moviments socials volen canviar les coses, han de presentar-se a eleccions i guanyar-les. Aleshores, Podem per una banda i el nucli de Guanyem Barcelona per una altra decideixen presentar-s’hi. Al febrer de 2014, Pablo Iglesias anuncia que es presentarà a les europees del maig d’aquell any, i just aquella primavera comença a organitzar-se la candidatura d’Ada Colau per a les municipals de 2015. Això acaba fent que després del 24-M en quatre de les cinc ciutats més grans d’Espanya avui hi hagi un alcalde del canvi que no passa ni pel PP ni pel PSOE.

“Les opcions de CSQEP, al marge dels errors en la seva configuració, no van trobar espai ni en el sí ni el no”

A Catalunya, mentre passa tot això que dius, hi ha un altre procés de trencament de règim del 78 per la via sobiranista cap a la independència.

Efectivament. El ‘frame’ del dret a decidir s’imposa després de les mobilitzacions massives per la independència, sobretot arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de 2010. Hi ha un moviment potentíssim a Catalunya.

Però tu creus que pot haver-se donat que el reclam del referèndum perjudiqués Catalunya Sí que es Pot el 27-S i, en canvi, beneficiés En Comú Podem el 20-D?

L’aposta per convertir en plebiscitàries les eleccions catalanes va guanyar.  S’aconsegueix crear un marc de plebiscit. Les opcions de CSQEP, al marge dels errors en la seva configuració, no troben espai ni en el sí ni en el no. Quan la lògica plebiscitària arriba al seu límit perquè la victòria del sí és amb un 48% de vots, queda una mica bloquejat. Ara, en canvi, l’alternativa que plantejava En Comú Podem és una vertebració entre l’eix social i l’eix del dret a decidir que té capacitat d’atraure tant que s’ha convertit en primera força política.

Foto: XAVI HERRERO

“Tot canvia quan Barcelona en Comú guanya les municipals del maig a Barcelona”

Consideres històric que un grup de gent provinent de moviments socials, sense gaires recursos econòmics propis i només amb el suport d’organitzacions d’esquerres com ICV i EUiA guanyi unes eleccions a tot Catalunya?

Sí. És brutal. Tot comença a canviar quan Barcelona en Comú guanya les municipals del maig a Barcelona.

Però d’on surten 927.000 vots, gairebé un 25% dels vots, cap a En Comú Podem? El millor resultat d’ICV-EUiA dels últims 20 anys va ser de 280.000 vots i un 8%. ERC, en la seva única victòria electoral a Catalunya, va aconseguir 590.000 vots en les europees. Arribar al milió de vots a Catalunya només ho havien aconseguit fins ara Convergència i Unió i el PSC.

Surten, segurament, de molts espais. Un gruix important ve de la gent més resilient d’ICV i d’EUiA. Una altra part difícil de calcular ara prové d’exvotants del PSC, ja que els socialistes guanyaven gairebé sempre les eleccions espanyoles a Catalunya: ha perdut uns 250.000 vots respecte al 2011. I, després, hi ha una part de votant de la CUP el 27-S que ara havia d’escollir entre l’abstenció o votar. Eren més de 300.000 possibles votants. A ciutats com Vilanova, Ripollet o Cerdanyola, on la CUP va tenir bons resultats el 27-S, ara ha guanyat En Comú o n’ha sortit molt reforçada.

Sembla que una de les conclusions del 20-D és la victòria d’Ada Colau. Fins i tot per sobre de Pablo Iglesias. Com valores el factor Colau?

El factor Colau és el que representa Ada Colau. És una persona, agradi més o menys, amb una trajectòria i una legitimitat que la fa creïble. És un animal polític. Destaca per moltes qüestions. Primer, per la seva capacitat d’entendre que el tema de l’habitatge, quan no formava part de l’agenda dels partits ni gairebé dels moviments socials, era un factor clau en la vida de les persones; segon, per la seva capacitat d’incorporar sectors no mobilitzats en una lluita social com a activistes, no com a víctimes, i tercer, fa el pas a les institucions després de fer tot el recorregut d’una activista social que xoca amb la inacció de les institucions. Aquest és el seu capital polític. A Madrid, a Galícia o a Barcelona.

Foto: XAVI HERRERO

“Ciutadans ha perdut moltíssima força. Sobretot en ciutats del cinturó de Barcelona on li havia anat molt bé el 27-S”

I Ciutadans, en canvi, es desinfla. Era un bluf? Estava sobrerepresentat el 27-S pel fet de ser eleccions plebiscitàries? O cal esperar a veure què passa?

Ciutadans ha perdut moltíssima força. Sobretot en ciutats del cinturó de Barcelona on li havia anat molt bé el 27-S. A Badia ha perdut 11 punts; a Santa Coloma, 9 punts menys; a l’Hospitalet, 8 punts menys; a Terrassa, 7 punts menys; a Barcelona, 5 punts menys. Vam dir molt ràpidament que el ‘cinturó roig’ havia passat a ser taronja. El que va passar és que el marc del plebiscit afavoria el votant del sí però també el votant del no. Ciutadans va ser una mena de Junts pel No. Aquest 20-D el tema de Catalunya no va ser el gran tema de les eleccions, i això va perjudicar Rivera.

Parlem de comunicació i política. El consum informatiu afecta el vot. Una idea per provocar: Podem no creix més per culpa de l’Espanya que no té Twitter ni mira La Sexta?

L’aparició de partits i de lideratges que trenquen els esquemes tradicionals de comunicació és un element potent del canvi. Hi ha dues coses aquí diferents. D’una banda, política i televisió. És obvi que hi ha interessos mediàtics, i sobretot més aviat comercials, per construir una audiència d’un canal de televisió a través de la informació espectacle sobre política en ‘prime time’. Però això no és només construït. Hi ha una politització de la societat arran de la crisi econòmica. Molta gent s’ha interessat per la política arran del deteriorament de les seves condicions de vida i la necessitat que hi hagi canvis polítics. D’altra banda, tecnologia i societat. És obvi que el canvi tecnològic està acompanyat d’un canvi generacional. Hi ha més nadius digitals entre els joves que entre la gent gran. El ‘clivage’ d’edat es dóna en partits polítics també a causa de l’ús de les noves tecnologies. Ciutadans i, sobretot, Podem o Barcelona en Comú no han hagut de contractar un ‘community manager’ perquè ja eren un partit de ‘community managers’. En canvi, el PP i el PSOE han hagut de contractar un equip extern per fer vídeos virals, tuits i parlar al Facebook.

“Els polítics han de decidir si Internet és un nou martell per seguir fent el que feien o és un nou país”

Recentment, has dirigit una investigació col·lectiva sota el títol: ‘Ya nada será lo mismo. Los efectos del cambio tecnológico en la política, los partidos y el activismo juvenil’. Quines conclusions teniu? 

Segueix havent-hi una forma de fer política amb Internet i, en canvi, cada vegada està creixent més una forma de fer política a Internet. La política i Internet ja formen part del mateix. L’únic que no tenim clar és quins efectes està provocant en la forma de comunicar-se de la gent i en quines influències té internament en les organitzacions polítiques. Internet és més compartida, més democràtica i més horitzontal. Però els partits seran més compartits, democràtics i horitzontals? Com es vehicula aquesta idea d’Internet amb els hiperlideratges de Pablo Iglesias o d’Ada Colau? Internet ja no és un instrument més, sinó un nou espai. Els polítics han de decidir si Internet és un nou martell per seguir fent el que feien o és un nou país. En l’estudi apuntem que és un nou país.

Per què?

Internet no és només un instrument més… sinó que modifica les intermediacions. CRÍTIC no existiria sense Internet. Per què? Perquè no heu hagut de passar pels canals d’intermediació que la societat havia dit que s’havien de passar per crear un mitjà de comunicació. Per vosaltres, Internet no és un nou martell ni un nou instrument, sinó la raó de la vostra existència i l’espai on moure’s. En canvi, per ‘La Vanguardia’, això d’Internet és un nou instrument només. Això els provoca una crisi enorme.

Foto: XAVI HERRERO

“Els independentistes havien anat massa ràpidament saltant pantalles? Potser cal tornar al dret a decidir”

Quin dibuix fas de la Catalunya del cicle electoral llarg que va des de les municipals fins a les espanyoles?

La conclusió és que el mapa polític i electoral català és molt diferent del de la resta d’Espanya. I no només per l’eix nacional. La suma dels quatre grans partits a Espanya és del 85% i, en canvi, a Catalunya la suma dels quatres primers partits és del 67%.

Es pot fer una comparativa entre el 20-D i el 27-S en clau independentista?

El fet és que hi ha una baixada de vots significativa entre el resultat de Junts pel Sí i de la CUP del setembre i la suma d’ERC i de Democràcia i Llibertat del 20-D. Això què vol dir? És difícil de saber-ho. Aquests últims comicis no estaven centrats en la qüestió nacional. També és cert que sempre hi havia hagut vot dual entre catalanes i espanyoles, però recordem que les últimes eleccions espanyoles les va guanyar CiU amb Duran i Lleida amb el 30% de vot. Però aquests resultats demostren que la capacitat de mantenir a l’alça la mobilització independentista és complicada. Una pregunta a fer-se és si els independentistes havien anat massa ràpidament saltant pantalles i, potser, cal tornar al dret a decidir, que és un sentiment majoritari a Catalunya. Jo crec que el que ha passat aquest 20-D és que hi ha hagut un reforçament del sobiranisme i un bloqueig de l’independentisme.

Convergència ha obtingut els seus pitjors resultats des del 1977. Passa del 30% el 2011 al 15%, i d’un milió de votants al mig milió. Per què i com s’enfonsa Convergència?

En aquests moments, Convergència és el quart partit en vots a Catalunya. Unió només ha sumat 64.000 vots. És una patacada notable. Hi ha molts factors que expliquen la baixada dels convergents. El problema de CDC és que en el període que va del 27-S al 20-D no ha sigut capaç de culminar les expectatives que havia generat amb “el vot de la teva vida”. El procés està encallat. Han condicionat el procés a una sola persona, i això no sé fins a quin punt és creïble pel mateix votant de Junts pel Sí.

Vaig fer un article fa setmanes que es titulava “El ‘Món Convergent’ i els tres contrapoders: ‘L’Esquerra Indy’, ‘Els Comuns’ i ‘L’Unionisme Laic. Em semblava interessant reflexionar sobre qui eren els contrapoders amb més força avui a Catalunya. Tu, un cop sembla finalitzat el cicle electoral, quins punts de contrapoder creus que existiran els pròxims quatre anys?

El contrapoder més important avui al poder de Convergència per a mi és el municipalisme. Però no és d’ara. Ja a l’època de la Convergència pujolista el contrapoder era municipal. Aleshores estava en mans del PSC. Actualment es pot començar a pensar en un escenari en el qual les noves experiències municipalistes que estan apareixent puguin reforçar-se i, com s’ha vist en aquestes eleccions del 20-D, articular moviments que vagin més enllà de l’àmbit municipal. Un dels arguments que Barcelona en Comú va tenir per presentar-se a les eleccions espanyoles va ser precisament aquest: evitar quedar enclotat només en l’àmbit municipal i tenir capacitat d’articulació política per anar més enllà. Crec que és un contrapoder a tenir molt en compte no només en l’àmbit de Catalunya sinó a Espanya.

Consideres l’esquerra independentista, sobretot ERC, com un contrapoder a l”establishment’?

Sí, podria ser, però tinc un dubte. Ara, fins i tot, es parla de la possibilitat de fer un únic grup parlamentari al Congrés amb Convergència per les limitacions legals per constituir-se i per mantenir la lògica de Junts pel Sí. Semblaria que ERC vol quedar-se l’espai nacional d’una Convergència afeblida. ERC va guanyar les europees i ha quedat per damunt de CDC en aquestes eleccions. Però l’espai del votant convergent pot ser independentista però, en principi, no hauria de ser considerat d’esquerres. Aquí hi haurà una tensió interna.

Joan Subirats és soci col·laborador de la cooperativa editora de CRÍTIC.

Laura Pérez: “L’important no és que Colau sigui dona, sinó que sigui feminista”

NÚRIA MARTÍNEZ .Diari Ara  09/12/2015

Regidora de Cicle de Vida, Feminismes i LGTBI de l’ajuntament de Barcelona

que-no-Barcelona-dones-No_ARAIMA20151209_0024_14

De regidoria de Dona a regidoria de Feminismes. Com una reivindicació institucional, el govern de Colau va canviar-li el nom a l’àrea quan va arribar al govern. Des de llavors, els barcelonins han vist una campanya de publicitat que denuncia que “quan una noia diu no, ésno ” -entre d’altres- o com en la campanya de Nadal de l’Ajuntament es reivindica que els nens no hagin de triar entre jugar a pilota o a cuinetes. La nova regidoria l’encapçala Laura Pérez, que vol que Barcelona sigui una capital referent en la lluita contra el sexisme i el masclisme.

Què és un ajuntament feminista?

Vol dir que no hi ha una àrea dedicada a les dones, sinó que totes les àrees actuen sota una visió feminista. Estem implementant una estratègia que ho aglutini tot: comerç, habitatge, urbanisme i mobilitat, entre moltes altres.

¿El fet que per primer cop en la història sigui una dona qui està al capdavant de l’alcaldia hi ajuda?

No és tan important el fet que sigui dona com que sigui feminista. Tenim moltes dones que han arribat a posicions de poder però això no ha significat un canvi de paradigma. L’Ada sempre incorpora la visió feminista. No per impostura, sinó perquè ho porta dins. En les maneres de fer es nota.

Com es nota?

El lideratge que té és diferent. Es nota en els discursos, a l’hora de manar. BComú s’ha format de manera horitzontal i l’Ada ha estat al nostre servei. No dóna ordres, no és un lideratge que diu què s’ha de fer.

¿Com s’incorporarà la visió feminista a les diferents àrees?

Per exemple, quan dissenyem l’espai públic. Ha de ser inclusiu, ha d’entendre les diferències. Veurem on es posicionen els bancs, els passos de vianants, la il·luminació…

Vostè reivindica uns carrers segurs per a les dones. ¿Com ho aconseguirà?

No és un tema d’espai públic només. És un procés a llarg termini. Podem treballar l’espai públic de manera participativa. Fent caminades amb veïnes per identificar les zones on no estan segures i variar la il·luminació per fer uns carrers més amables per a les dones. Ara bé, el principal focus que cal canviar és la concepció que a una dona se li pot dir el que es vulgui. Per tant, la línia que cal treballar a llarg termini és la desconstrucció dels rols que imperen. I en això també hi han de col·laborar els ciutadans. Quan sentim que una persona fa un comentari masclista li hem de dir que no fa gràcia.

Una de les accions amb més ressò de la regidoria han sigut els anuncis antimasclistes amb un to fora de l’habitual.

Sí. Estem contentes amb el resultat. No volíem fer la revolució, simplement volíem apel·lar a la responsabilitat. Normalment les campanyes de violència de gènere posen el focus en les dones, i això és un error. Normalment se’ls diu: “Truca”, “Denuncia”, com si ella també en fos responsable.

¿L’anterior govern no feia prou per combatre-la?

Nosaltres farem les coses d’una altra manera, però no crec que no hi hagués un compromís de l’anterior govern. Cal reconèixer que hi havia un esforç pressupostari important. No van retallar ni en violències ni en igualtat. En canvi, a la Generalitat i al govern espanyol és de les primeres coses que es va fer.

Barcelona va aprovar iniciar un canvi normatiu sobre prostitució. Com serà?

Volem diferenciar el tràfic de la prostitució voluntària. Fins ara es multava indiscriminadament les dones que exercien voluntàriament i les que no. Hem de facilitar que s’exerceixi en espais tancats. Hem de trobar un espai que permeti la convivència de tothom. Des del punt de vista moral no se solucionen els problemes.

El PSC es va escandalitzar amb la mesura. Consideren que la prostitució voluntària també és una violació de drets.

Nosaltres no entenem que tot sigui violència. No creiem que els hàgim de prendre la veu a les Putes Indignades. Elles són un interlocutor vàlid, al qual no s’ha fet cas fins ara.

La regidoria també s’encarrega dels temes LGTBI. Quins canvis hi haurà?

Volem desmuntar una societat heteropatriarcal que entén una manera de fer i de ser. I volem que Barcelona tingui un paper molt clar en aquesta lluita.

Anuncis
%d bloggers like this: